Jornades Antirepressives sobre el Civisme

"Mai hem de demanar permís per ser lliures"

Dijous 29 de març, a la llibreria Robafaves de Mataró, el periodista David Fernàndez va presentar el seu llibre "Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial". Ho va fer acompanyat de dos membres del col·lectiu del CSOA La Fibra, Enric Castellà i Carolina Rodríguez.

Enric Castellà va explicar que l'acte es feia dins de les activitats de reflexió, denúncia i solidaritat de la Setmana antirepressiva, organitzada per diversos col·lectius socials de la ciutat. Segons Castellà, d'ençà que a Mataró s'ha aprovat l'ordenança de civisme (2005) "se'ns està intentant robar el carrer". Les multes (sancions econòmiques) administratives s'han disparat. Parlem de xifres de milers d'euros, que obliguen els col·lectius a dedicar gran part dels seus esforços a plantejar recursos, al·legacions i, en última instància, a recollir diners.

Carolina Rodríguez, que fou sancionada amb 1.500 euros per "organitzar" una festa de cap d'any la fàbrica okupada de La Fibra, ha vist multiplicada la multa i ara l'Ajuntament de Mataró li demana 5.500 euros. Ñs un error tipogràfic? Ñs una casualitat? Ñs repressió!

Rodríguez i Castellà explicaren que les sancions administratives de l'Ajuntament al no passar per jutjats, són arbitràries perquè tipifiquen com a delictes situacions quotidianes que no ho són. El més greu, però, és que no hi ha cap tipus d'independència processal perquè les al·legacions són desestimades i les persones afectades no són respectades en la seva presumpció d'innocència. L'Ajuntament (tant l'alcalde, Sr. Joan Antoni Baron, com el regidor de seguretat, Sr. Ramon Bassas) només escolta la versió de la policia municipal, que d'altra banda podria estar actuant de forma irregular, ja que s'ha sancionat –com ha passat amb el cas d'una cercavila lúdica i reivindicativa que es va fer a la Riera- sense prèvia identificació i s'han imputat faltes que no es van cometre arribant a incriminar persones que ni tan sols estaven en el lloc dels fets. Tot plegat fa pensar que la policia municipal de Mataró actua i sanciona d'acord amb un arxiu de noms o llista negra.

Justament, aquestes circumstàncies descrites a la nostra ciutat, lliguen amb la investigació duta per David Fernàndez, que en el seu llibre explica l'evolució de les polítiques públiques de repressió contra els moviments socials a Barcelona.

Fernàndez explicà que abans que les tesis neoconservadores (tipus Bush) i de tolerància zero (preconitzada per l'alcalde de Nova York, Rudolph Giuliani) arrelessin, a l'Estat espanyol el PP ja havia optat per recuperar "el dret d'emergència", aplicat a la RFA i a Itàlia durant els anys setanta per combatre la dissidència, i, curiosament, la doctrina nazi de Karl Schmitt, que es fonamenten en la liquidació total de l'enemic.

El 1996, amb aquest sinistre aparell teòric, l'aleshores delegada del Govern espanyol a Catalunya, Júlia García Valdecasas, creà el Grup 6, fusionant la Brigada Antiterrorista i la Brigada Provincial d'Informació. Ñs un grup policial que fa la guerra bruta contra els moviments socials (pacifistes, antimilitaristes, okupes o independentistes). Fonamenten gran part de les seves actuacions en la inflitració i l'alteració de les activitats dels col·lectius, en la repressió selectiva i, sobretot, en els muntatges medàticopolicials.

La construcció medàtica de l'enemic és la principal estratègia de repressió; d'aquesta manera, s'ha associat l'antifeixisme amb Jarrai, les manifestacions antiglobalització amb la violència indiscriminada, els okupes amb els pijos, etc. Fernàndez, explicà el cas del Sr. Veiret, un ciutadà presentat com a víctima d'uns okupes desaprensius i que va resultar que en realitat és un propietari de diverses finques i que ha comptat de la cobertura política de Montserrat Nebrera (PP) i de la premsa d'ordre (La Vanguardia).

Destaca, amb preocupació, el desplegament de la ideologia del "Civisme" (segons la definició del diccionari: amor a la Pàtria i les seves institucions), que es presenta com a garantia davant del "campi qui pugui" que es viu a la nostra societat, però que en realitat ha estat una excusa per a la repressió silenciosa i selectiva de la població marginal i de la dissidència política. En el cas de Barcelona, el Civisme s'ha fet per a defensar un model de ciutat aparador ("la botiga més gran del món") i de consum per al turisme. Denuncia la doble moral existent i considera que el veritable incivisme cal cercar-lo en les persones que cobren nòmines de més de 4.000 euros, que van en cotxes de luxe blindats, que resideixen en barris gueto per a rics, amb equipaments luxosos i que viuen a esquenes de la resta de la humanitat i de l'equilibri ecològic.

Finalment, recordà el recent cas de la jove de Sarrià de Ter, Núria Pòrtulas, que des de fa unes quantes setmanes, està segrestada en una presó espanyola en aplicació d'una lògica "guantanamista" orquestrada pels Mossos d'Esquadra (dirigits per Joan Saura –ICV). Aquest fet posa en evidència la continuïtat i la vigència dels mètodes del Grup 6, ara a mans dels Mossos, que no tenen cap problema en fer "detencions preventives" sense cap tipus de proves. Davant, de tot plegat, David Fernàndez acabà amb un missatge d'esperança: "mai hem de demanar permís per ser lliures".

Civisme i privatització de l'espai públic

Dimarts 27 de març, a la Casa de la Palmera de Mataró, es va fer el segon acte de la Setmana antirepressiva, titulat "Les ordenances de civisme i la privatització de l'espai públic", que comptà amb les intervencions dels ponents Carles Riera (sociòleg) i August Gil Matamala (advocat).

Carles Riera va iniciar la seva intervenció advertint que les polítiques públiques de repressió en l'espai urbà aniran a més.

El fenomen de la urbanització a escala planetària, desplaçarà, en pocs anys, el predomini del món rural en favor de noves realitat urbanes (situació en procés d'acceleració a societats com la Xina i l'Índia), majoritàriament del tipus favel·la. Els barris marginals configuraran les ciutats del futur, que estan dominades per una lògica de desigualtat i de precarietat.

La ciutat, tot i no ser cap novetat, aprofundirà la seva funció de nucli d'acumulació capitalista. En aquest sentit destaca el paper del negoci de l'especulació del sòl (mercat immobiliari) que està permetent un increment intensiu de la transferència de renda de les classes populars a les classes dominants (propietaris), a través del pagament de lloguers i dels tipus d'interès en el cas de les hipoteques. De manera que aquesta explotació dels recursos populars se suma a la ja endèmica extracció de plusvàlua de la producció.

El poder econòmic està pressionant sobre la classe política per tal que mercantilitzi l'espai públic i reforci el negoci especulatiu, la qual cosa suposa la ruptura de la ciutat com a espai de trobada, de diàleg, etc.

A més a més, cal tenir present la implicació directa de la classe política (de forma transversal) i, particularment, dels nostres Ajuntaments amb aquests interessos especulatius, dels quals en depenen.

Lògicament, tots els col·lectius que plantegin alternatives d'ús lliure de l'espai públic i que qüestionin l'especulació i demandin drets socials, dret d'accés a l'habitatge, etc., són objecte de la repressió, perquè el Poder no pot cedir ni un pam d'espai simbòlic i físic.

Conseqüències: fragmentació social extrema, que la immigració fa més evident a causa de la manca d'uns referents de socialització compartits (respecte a aquest punt, Carles Riera destaca el xoc que provoquen les pràctiques comunitàries per part de la immigració quan a casa nostra ja fa temps que s'han perdut).

L'absència de cohesió social i el fracàs de la justícia redistributiva preconitzat per la socialdemocràcia, han permès l'emergència de la ideologia del civisme, catapultada per un potent aparell cultural i mediàtic. Aquesta ideologia afavoreix les classes dominants, que reclamen una administració de l'espai públic de la ciutat com a un espai d'ordre. Tot plegat sembla un retorn al puritanisme i a l'higienisme. La neteja de l'espai públic, respon a la voluntat inequívoca d'eliminar qualsevol element discordant amb l'odre social dominant.

Per tant, la ciutat ha deixat de ser un lloc de progrés i d'utopia i es confirma com a un camp de batalla i un escenari de les desigualtats que genera l'actual model de societat.

El paper de la socialdemocràcia és d'acarnissament total, perquè d'una banda és conscient (o no) que les polítiques socials són insuficients i per l'altra aplica de forma implacable la mà dura contra els dissidents. La qual cosa explica l'actuació punitiva i sancionadora d'ajuntaments com el de Mataró envers els moviments socials crítics.

August Gil Matamala, assenyalà que la proliferació de les ordenances de civisme és un fenomen imitatiu a la de Barcelona (titulada "Ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència"), aprovada el novembre de 2005. Esmenta la seva participació en la crítica jurídica a l'ordenança de Barcelona que actualment es troba impugnada al Contenciós Administratiu.

Tot plegat representa la penetració en l'àmbit municipal de la ideologia reaccionària de la seguretat i el control social.

Elements crítics a tenir en compte en l'elaboració de les ordenances de civisme:

- Dèficit democràtic: abans de regular i normativitzar, en cap municipi s'ha definit prèviament el model de ciutat que volem, arreu s'ha obviat la participació ciutadana.

- Legalment discutibles, perquè signifiquen un excés d'atribucions a mans dels ajuntaments (en alguns casos sense reserva jurídica que empari les seves accions sancionadores) i perquè atempten contra drets i llibertats fonamentals.

- S'han aprovat de forma precipitada per la pressió exercida pels mitjans de comunicació que varen crear un estat d'opinió sobre l'incivisme la inseguretat ciutadana. En aquest sentit, durant l'estiu de 2005, "La Vanguardia" va publicar 32 portades destinades a crear la imatge d'una ciutat devastada pels vàndals (okupes, prostitutes, pidolaires, netejavidres, etc.) i a reclamar mà dura i sancions.

El balanç actual: la tolerància zero ha guanyat la batalla i ha arrossegat tant a les dretes com a les esquerres. Amb aquest discurs s'oculta la incapacitat dels polítics per a resoldre les injustícies socials. S'està intentant resoldre amb policies allò que no poden resoldre amb serveis socials.

Les ordenances de civisme van dirigides a amagar i castigar la marginalitat (fruit de l'exclusió econòmica i social), amb la paradoxa que ens trobem amb pidolaries i indigents sancionats amb multes de milers d'euros.

D'altra banda es persegueix els col·lectius crítics i dissidents, limitant-los drets de reunió, manifestació, de realització d'actes i de publicitat (sota l'excusa de degradació de l'espai visual).

En resum, s'aplica una solució fàcil i electoralment rendible: reprimir i sancionar els febles. En la societat de l'espectacle en què vivim, allò que no es veu no existeix i, precisament, aquesta és la finalitat de les polítiques d'emergència a les ciutats. Cal considerar les ordenances de civisme com a autèntiques Patriot Act urbanes, destinades a crear una ciutat submisa i a buidar els carrers de la conflictivitat que els és inherent. La paranoia securitària està fent que les nostres ciutats esdevinguin inhumanes i inhabitables, per la qual cosa reclama la vigència de la lluita pel respecte dels Drets Humans i dels drets democràtics en tots els àmbits de les nostres vides.

Debat públic (resum d'aportacions)

Blai, repassa els casos de repressió selectiva que s'han viscut a Mataró: sancions per fer actes al carrer, cercaviles, festa de cap d'any, enganxar cartells. S'ha sancionat sense prèvia identificació, s'han incriminat testimonis i persones absents en el moment dels fets. La repressió a Mataró es fa invisible i nega la possibilitat dels afectats a defensar-se, perquè qui sanciona (l'Ajuntament) és el mateix que té la potestat de treure la sanció.

Pere Boix, destaca el paternalisme del "civisme", que cerca ciutadans que no facin preguntes i l'exclusió dels barris marginals. La ideologia del civisme està legitimant el poder mitjançant la creació d'un enemic interior que cal combatre.

Pep Manté, a diferència de Barcelona, molt polèmica perquè contempla aspectes relatius a la marginalitat social, l'ordenança de civisme de Mataró se centra més en la regulació dels usos de l'espai públic. De fet ha anat acompanyada d'un excés de sancions i reglamentacions que estan desincentivant les activitats i la participació ciutadana en l'espai públic: cal demanar permís per tot. I assenyala que cal fer balanç amb dades a la mà i que seria interessant demanar a l'Ajuntament què ha representat en sancions i fer-ne una valoració similar a la que s'ha fet a Barcelona.

Jesús Nieto, seguint el fil argumental d'en Manté, destaca que l'ordenança de civisme de Mataró està enfocada al control social i de qualsevol alteració de la convivència en l'espai públic, la qual cosa ha obert les portes a una repressió selectiva.

Julià de Jòdar, les ordenances i la ideologia del civisme s'estan implantant perquè hi ha un consens social que ho permet. Apunta a l'estructura social. Hi ha una base material que explica el silenci de les classes mitjanes, beneficiades de l'actual statuts quo, fonament del seu benestar (extracció–explotació- transferència de renda dels sectors populars cap a les classes i poders dominants).

D'altra banda, esmenta nous factors com els canvis de valors juvenils (botellon, consumisme, incultura) que afavoreixen i perpetuen el consens envers l'ordre social i que requereixen una actuació urgent.

Carles Riera, precisa que davant dels elements de crisi estructural del sistema, la resposta de les classes populars no acostuma a ser transformadora, en el sentit que la resposta habitual és "Sap què? Faci el que calgui per acabar amb aquest problema", la qual cosa legitima i justifica el discurs del civisme i les polítiques repressives que l'acompanyen.

Reclama la creació d'una nova cultura política des de la base, que trenqui amb els actuals gestors del sistema.

Juli

VISITA CRÍTICA A L'EXPOSICIÓ SOBRE EL CIVISME

Diumenge 25 de març, diverses persones hem acudit a la visita crítica a l'exposició sobre el civisme. Aquest ha estat el primer acte de la setmana antirepressiva, organitzada pel Casal Fèlix Cucurull, el CSOA La Fibra i l'Assemblea Antirepressiva de Mataró.

L'exposició sobre el civisme es titula "Gràcies. Fem un bon equip". Està realitzada per la Diputació de Barcelona, que a pocs mesos de les municipals ha desplegat una forta campanya publicitària amb el lema "El teu Ajuntament i tu fem un bon equip". Ha estat exposada anteriorment a L'Hospitalet de Llobregat, Sabadell, Terrassa o Santa Coloma de Gramenet. No conté cap element que la singularitzi i faci referència a la realitat de Mataró. D'altra banda, com és propi en les actuacions de la Diputació provincial, fa un ús subtil del bilingüisme (català-espanyol).

Es tracta d'un conjunt de set mòduls amb plafons explicatius amb temes genèrics sobre normes de convivència a les ciutats: les deixalles i el reciclatge, els sorolls, els parcs públics, els animals de companyia i la mobilitat sostenible. Es defineix el civisme com "l'exercici dels nostres drets i deures en comunitat" i s'afirma que "La cultura cívica és responsabilitat de tothom" i, conseqüentment, agraeixen a la ciutadania el respecte envers les persones i els béns col·lectius.

La perspectiva i el recorregut de l'exposició pretenen situar l'Administració fora dels elements conflictius, que són traslladats a la responsabilitat individual dels ciutadans i ciutadanes. En aquest sentit, més enllà del que mostren els plafons, cal remarcar allò que no es diu i allò que amaga l'exposició del civisme: qui ens empara dels abusos comesos en nom del civisme per part dels policies municipals? Quines prerrogatives tenen els agents cívics? On estan les referències a l'espai públic com a espai de participació i de lliure expressió?

Ñs evident que l'Ajuntament de Mataró no s'ha implicat gens en aquesta exposició i a excepció de la guia "Compartim els espais públics", que cal demanar-la expressament, no s'ha dignat ni a facilitar un espai on els visitants hi puguin deixar la seva opinió. L'exposició del civisme és pur màrqueting, només hi trobem imatges amables, però sense cap voluntat d'aprofundir en els conflictes que han generat les Ordenances de Civisme. S'ha deixat passar l'oportunitat d'enriquir el debat i d'explicar quins són els canals de diàleg que ofereix l'Ajuntament de Mataró per a resoldre els conflictes, més enllà del recurs sistemàtic a les sancions econòmiques. Hi hem trobat a faltar una explicació clara de la política de cartelleres públiques, totalment inexistent a Mataró; de fet, si no és pagant, no hi ha "llocs específics permesos" per tal que les entitats i els col·lectius socials puguem enganxar lliurement la publicitat de les nostres activitats. Finalment, també hi hem trobat a faltar explicacions sobre els mecanismes que han de protegir els drets i les llibertats d'expressió, manifestació, reunió o circulació en l'espai públic; tot plegat, són circumstàncies que a Mataró han servit per a criminalitzar a indigents, joves i membres dels moviments socials.

Juli